El blasó català és un dels més antics d’Europa. El seu origen mobilitza tant fets històrics com elements llegendaris. Es diu que la creació del blasó català es deu al coratge de Guifré el Pilós, primer comte de Barcelona al segle IX. Originari del Conflent, va ser ferit mentre combatia els Normands, pel seu senyor feudal, Carles II el Calb. El rei aleshores mullà els seus dits a la ferida del moribund i va dibuixar quatre línies de sang damunt d’un escut daurat : les quatre barres.
En realitat, Guifré va morir al setge de Lleida. Pel que fa a Carles II, ja feia vint anys que havia traspassat. Els signes distintius que constitueixen l’origen dels blasons no van aparèixer fins a dos segles després ! Una sola cosa és certa : el 1150, els colors catalans figuren per primer cop en un segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona. Estaven inspirats en la toga porpra brodada amb or dels emperadors romans : dos colors molt apreciats a l’Europa meridional i represos pel papat, fins al 1808. Ara bé, els comtes de Barcelona havien heretat al 1 118 el territori català de Bernat II de Besalú, vassall del Papa…
Però existeixen d’altres teories enfrontades. Segons alguns heraldistes, aquest blasó procediria de la bandera dels antics reis d’Arlès o de Provença-Borgonya, que els comtes catalans haurien adoptat després d’haver regnat a Provença, de 1112 a 1245. D’altres historiadors opinen el contrari : que haurien portat el seu escut d’armes a Provença. Transmesa finalment als descendents de la casa de Barcelona, la senyera o bandera reial esdevé, al segle XIX, l’emblema dels defensors de la identitat catalana.
. Article pubicat dins lo sit de la Region Occitanie .