Ahir va faltar Josep Maria Espinàs, un dels noms clau del periodisme català del segle XX, un gran escriptor i cronista, un home d’una fidelitat absoluta a l’ofici i als seus lectors, un exemple per a tots els qui ens dediquem a aquesta professió.
Dissortadament, ara és massa fàcil oblidar o menystenir com era de difícil aquesta tasca quan ell la va començar a fer. Mancats de referents per la llarga nit franquista, Josep Maria Espinàs, entre més, va haver de reinventar aquest ofici de la crònica, del relat, del contacte diari amb el lector, de fer-se part de la societat parlant i escrivint a partir de la quotidianitat, amb un llenguatge tan ric com planer i comprensible, però sempre transcendint-la, sempre anant més enllà amb la voluntat de dignificar-la.
Des que Josep Faulí li va oferir fer una crònica diària a l’Avui, Espinàs va començar a crear milers i milers d’articles que ens van anar acompanyant en el curs dels anys, durant quatre llargues dècades, fins que es va jubilar. És un autèntic tresor literari que el va fer formar part de la nostra quotidianitat amb aquell seu estil calmat, encuriosit, sempre atent, que marcava d’una manera tan consistent tota la seua obra. Ramon Barnils deia que un diari havia de ser com casa, un lloc on entres tranquil a les fosques perquè saps perfectament on hi ha l’interruptor de la llum, i Espinàs, durant quaranta anys i de manera metòdica, primer a l’Avui i després a El Periódico, va fer aquesta feina perfectament. Sempre sabies que podies començar el diari llegint-lo a ell i assaborint aquella escriptura de catedral gòtica que tenia, com deia Patrícia Gabancho: “Molt austera i depurada per fora i molt rica per dintre.”
Espinàs va fer moltes coses en la seua vida, això ho sabem tots. El seu paper en l’impuls de la música en català és decisiu. Molts recordem els seus programes de televisió. La lletra de l’himne del Barça és seua. Va caminar per tot el país fent uns llibres que retraten la nostra societat com poca gent ho ha sabut fer. Es va implicar sempre en la defensa de la democràcia i les llibertats nacionals. Va arrencar l’editorial la Campana. Va publicar noranta llibres… Però permeteu-me que avui en destaque, per damunt de tot, aquesta faceta de periodista, agraït pel mestratge, però també perquè estic convençut que gràcies a la seua tenacitat Espinàs féu acostumar a llegir molta gent que s’hi sentia còmoda, retratada en aquella mirada tranquil·la sobre el món; i féu que molta gent, a més, llegís en català.
Ell tenia una clau per a fer-ho tan bé. En aquesta extraordinària conversa que va tenir el 2018 per a VilaWeb amb Tina Vallès, Espinàs fa lluir en directe la seua destresa en l’ofici quan observa l’abric de l’entrevistadora i d’allò en fa un article sobre la marxa, improvisat. Cal un talent extraordinari per a fer una cosa com aquesta, però ell mateix n’explica la clau, allò que li permet de fer-ho: “És que m’interessa l’observació, la petita observació quotidiana. Jo miro la gent.” Mirar la gent, d’això tracta, o d’això hauria de tractar, el periodisme. Tan simple com és i alhora tan difícil com massa sovint ho fem. En pau descanse, Josep Maria Espinàs, i que tots n’aprenguem les lliçons.
Vicent Partal ( VilaWeb.cat )