- Que la democràcia europea es mostre incapaç de defensar-se precisament al municipi on, en les hores més fosques del segle passat, una dona sola –i estrangera– va afirmar amb els fets que calia resistir ens obliga a una refle
Hi ha indrets que, per la densitat del seu passat, sembla que hagen de ser immunes a certes derives. Espais on la memòria –si més no, com a intuïció moral– hauria d’actuar de fre, com una forma discreta de responsabilitat compartida. Elna és un d’aquests llocs. I, precisament per això, la notícia que Steve Fortel –un candidat tan radical que fins i tot l’òrbita de Le Pen el considera excessiu– n’ocuparà la batllia causa una incomoditat que ultrapassa la simple lògica electoral. Té alguna cosa d’ultratge: no solament polític, sinó també històric i emocional.
A Elna hi ha la Maternitat. Elisabeth Eidenbenz hi va fer possible el naixement de més de sis-cents infants entre el 1939 i el 1944: fills de republicans catalans o espanyols que fugien del franquisme, fills de jueus perseguits pel nazisme. Ho va aconseguir amb una determinació avui gairebé inconcebible, negociant amb els engranatges de la barbàrie, esquivant la burocràcia de Vichy –aquest règim indigne que Fortel avui reivindica– i interposant-se, literalment, entre la mort organitzada i la persistència de la vida. Aquella casa blanca als afores d’Elna va ser, durant els anys més foscs del segle XX, una de les escasses escletxes d’humanitat en un continent devastat.
Seria molt innocent de pensar que algú és responsable de la història del lloc on viu. Tampoc no ho són els electors d’Elna, que no han votat pensant en Eidenbenz ni en els xiquets de la Maternitat. Els qui han portat l’extrema dreta a l’ajuntament han actuat moguts per la percepció d’inseguretat, per l’alimentada hostilitat creixent envers la immigració, per aquest malestar difús que alimenta l’ascens de l’autoritarisme –i també per la divisió inútil del vot democràtic, una manera de regalar el càrrec a qui tots diuen voler combatre.
Fóra desproporcionat exigir-los una coherència simbòlica que rarament es demana en cap altre context. I, tanmateix, els símbols persisteixen independentment de la voluntat amb què els mirem. Elna n’és un, i molt gran. És especialment dolorós que, vuitanta anys després, esdevinga l’escenari d’una nova derrota de la democràcia. Aquest episodi té una eloqüència difícil de formular: la ciutat serà representada per algú que s’inscriu en la tradició ideològica exacta de la qual fugien aquells xiquets que encara avui commouen la nostra consciència.
Això que va passar al Rosselló despús-ahir no és un cas aïllat, sinó la manifestació local d’un fenomen continental. L’extrema dreta no avança, generalment, perquè siga hegemònica –Perpinyà n’és l’excepció–, sinó perquè troba el terreny adobat en la fragmentació irresponsable de les forces democràtiques. Progressa en els buits que deixa la incapacitat –o la manca de voluntat– d’articular respostes comunes. Avança, en darrera instància, gràcies a la miopia dels qui l’haurien de contenir.
Però, tot i saber això quan aquesta victòria s’esdevé en un lloc com Elna, el trencament causat no és tan sols polític: és també moral, emocional. No interpel·la tant la figura de Fortel com l’escenari que l’ha fet possible. Que la democràcia europea es mostre incapaç de defensar-se precisament al municipi on, en les hores més fosques del segle passat, una dona sola –i estrangera– va afirmar amb els fets que calia resistir, ens obliga a una reflexió incòmoda.
Incòmoda perquè deixa de ser impressió i es converteix en advertiment. Elna no és únicament un escenari del passat, ans n’és una prova. Una prova de fins a quin punt la memòria, si no es tradueix en criteri polític i responsabilitat cívica, pot restar reduïda a peça de museu, inofensiva i estèril. Profundament decebedora.
Vicent Partal VilaWeb.cat